GR-174 Sender del Priorat (Centre d´Art)
GR-174 Sender del Priorat (Centre d´Art) un projecte de Clara Boj i Diego Díaz dissabte, 28 de setembre 19 h. Presentació del projecte...
Revista Catalunya
Maig 2013. Núm. 150 Francesc Vidal, gestor cultural “La cultura s’ha de desenvolupar al marge d’ingerències mercantilistes” Josep Estivill Revista Catalunya, 150/33 Share...
DO La Más Bella
  DO La Más Bella  (Denominació d’Origen La Más Bella) és una edició especial de la revista experimental d’art contemporani La Más Bella,...

Soldats de plom. Joan Serramià
2006 - Dissabte, 18 de novembre del 2006

Soldats de plom. Joan Serramià

Segons es deriva de l'estudi de la col·lecció Ortelli "en el seu moment, un dels tallers de soldats de plom més importants de Barcelona" , la Guerra d'Àfrica (1859-1860) va comportar un incentiu considerable per a la fabricació d'aquests joguets a Catalunya. Així es palesa per la quantitat de reproduccions que s'han documentat, com també pel vast repertori iconogràfic que es va desplegar en referència a aquests fets i que incloïa l'estatueta eqüestre del general Prim, els voluntaris catalans que formaven les seves tropes i la plasmació dels marroquins “enemics”; amb caracteritzacions diferents per a cada cas i presentats en actituds dispars segons la sèrie. Tot plegat, sempre d'acord amb la demanda d'una societat que, pretèrita, testimonia amb el mer consum d'aquestes figures una manera de viure la guerra ben diferent a la que possiblement tenim nosaltres.

Allunyats de ser una anècdota del seu temps, podem considerar que els soldats de plom realment comporten un valor documental. La proliferació de tallers des de finals del segle xviii i el desplegament ingent de les figures per arreu d'Europa al llarg de la centúria següent posen de relleu una tendència popular de dimensions considerables: l'entusiasme que desencadenaven aleshores els fets bèl·lics i, més en concret, aquells que implicaven directament els emergents valors nacionals que es fomentaven aleshores.

D'aquesta manera, s'estableix una correlació bastant directe entre la producció primerenca de la joguina per part d'alguns tallers de fonedors d'estany de la regió de la Baviera i les victòries que coetàniament obtenien les tropes de Frederic el Gran; així com també la posterior generalització de les figures per una bona part de regions del continent, amb la invasió imperialista per la qual varen procurar les tropes de Napoleó. Igualment, el tractament implacable que aquest exèrcit va procurar sobre qüestions com els uniformes militars i les condecoracions també repercutiria en la fabricació de les miniatures, amb l'accentuació del preciosisme i l'escrupolositat en els detalls més ínfims. I això fins al punt que la gènesi del soldat de plom com a element per al joc i destinat al món infantil també es desplegaria ben aviat cap a una esfera domèstica més àmplia, servint com a objecte de decoració i, en algun cas, implicant també un cert col·leccionisme.

Aquest transvasament, aquesta ampliació progressiva dels usos i la irradiació que tindrien els soldats en diversos àmbits de la vida, no ens ha d'estranyar si atenem a algunes consideracions més complexes que impliquen l'imaginari relacionat amb les joguines, el qual es pot considerar que en general té unes connotacions més properes al món adult que no pas a l'infantil pròpiament. Així, atenent a l'examen de Roland Barthes, la joguina ha plasmat històricament l'univers de les funcions adultes, amb la finalitat de preparar les noves generacions perquè acceptin en la seva totalitat un conjunt de codificacions socials. O bé, en paraules de la historiadora Maria Lluïsa Borràs, “els joguets, com tantes altres coses, són obscurs mandats que pretenen modelar els nens a imatge i semblança dels seus pares”.

D'aquesta manera, un material com el plom, que ha servit històricament com a matèria primera per a la fabricació d'artilleria, amb la seva extensió en la producció de figures dels soldats, tancaria definitivament el cercle; i es troba així implicat en la construcció ideològica d'uns valors que es desprenen igualment de la vida militar. Si bé, en aquest cas, es fugirà dels projectils del camp de batalla per recercar la seva incidència en la rereguarda, entre la societat civil: el lloc on, precisament, l'exèrcit de soldats en miniatura procuraria novament obrir el foc; amb l'intent, per una banda, d'avivar un fervor popular que també era necessari per al sosteniment de les batalles; així com, per una altra banda, procurant deixar l'empremta sobre el món infantil i incidir en el seu imaginari.

Prenent en consideració l'habilitat dels artífexs del plom per transformar, no solament el metall en una arma, sinó també la ideologia en un pueril joguet, podem acabar advertint, així, com la perversió del joc de la guerra arriba en un dels seus extrems, ja que en realitat el soldat de plom no es limitava a ser la versió lúdica de la crònica que en un moment determinat marcava el dia a dia, sinó que es presentava, certament, com un instrument capaç per prefigurar la vida militar com un model d'abast més ampli, com un paradigma, al capdavall, del comportament disciplinari i que, per mitjà del joc, iniciava els nens en la construcció d'una masculinitat rígida i en l'acompliment de les normes que anys després marcarien la seva vida adulta.

Joan Serramià recupera actualment la fabricació d'aquests soldats, practicant una mirada distant, irònica i crítica que l'allunya dels vells objectius ideològics. Així com també, a partir de considerar l'esperit formal i lúdic que també tenien les figures, estableix igualment una certa equidistància amb la recent producció massificada i parctematitzada en què ha derivat el col·leccionisme d'aquestes figures en els nostres temps.

Oriol Fontdevila

 
PGRM 2011
PGRM 2010
PGRM 2009
PGRM 2008
PGRM 2007
PGRM 2006