El projecte Orsini va néixer fa quasi trenta anys, en relació amb l’experiència de contemplar el “Guernica” de Picasso tal com va ser presentat per primera vegada a Espanya, a principis dels anys vuitanta. Una urna de vidre antibales, una ratlla blanca al terra i un guàrdia civil armat amb una metralladora assenyalaven al públic la manera i la distància correcta per apreciar una obra d’art. Des que Hitler va organitzar una mostra itinerant d’art degenerat (“Entartete Kunst”) l’any 1937, la bellesa —art, aquí— no havia estat tan convulsiva, tan pertorbadora.

(Potser es van equivocar, perquè atès que no hi havia perill de robatori —el quadre fa vuit metres d’ample— l’únic que podia millorar l’obra de Picasso hagués estat un atemptat contra aquell símbol, un intent de reconstrucció —a petita escala— dels fets de 1937 que van motivar el pintor andalús.)

Si el “Guernica” transcendeix el camp de l’art per convertir-se en un símbol digne de ser protegit del públic, la bomba Orsini fa el camí contrari: des de 1858 (any de l’atemptat contra Napoleó III) ha estat un símbol de la revolució i, especialment, de la revolució social, però la seva transició al món de l’art —que hagués estat impossible fa cent anys per la seva vinculació a una ideologia considerada “destructiva”— no li fa perdre tots els atributs originals: una bomba buida segueix sent una bomba (altrament, de la mateixa manera que podria ser-ho una cafetera o l’espremedora de llimones de Philippe Starck), però no és la dinamita, sinó una sèrie d’idees i de fets històrics el que confereixen a l’Orsini les seves propietats simbòliques.