Després de la sèrie Dictadors em vaig plantejar pintar els qui menys tenen: la gent que ho deixa tot, creua fronteres i arrisca la vida per un futur millor.
Durant força temps he retallat imatges d'immigrants que surten en els mitjans, el drama de les pateres ... Volia comprendre aquestes imatges, intentar desxifrar com és possible que passi això, creuar-me amb la seva mirada, pintar-ne la humanitat.
Els antic trulls (lloc on fermentava el vi) de la Cooperativa del Masroig m'han permès pintar amb el temps. Des del 1917 en aquest lloc s'ha gestat la pintura a base d'humitats i filtracions d'aigua. La meva tasca simplement va consistir a escoltar el que ja hi havia latent i donar-hi un sentit. Vaig veure que el temps havia pintat l'èxode de la nostra època. La pintura estava acabada.
L'ull s'acostuma a la foscor i llavors sorgeix la pintura. He pensat en Leonardo da Vinci. (Si mirem les taques d'una paret, al final hi veurem grans batalles...)
Vaig pensar de fer aquesta sèrie amb la màxima escassetat de mitjans. Al final, només amb carbonet i poc més. Fer servir materials per respectar el que ja hi havia. No volia imposar res.
Posar-me al davant de la paret, esperar que la imatge aparegui, resseguir aquesta presència, fer-la avinent a la mirada. Esperar que torni a desaparèixer per sempre més.
En la sèrie Èxode he alternat vistes generals amb primers plànols per tal de crear una petita narrativa. Desconec què volen dir i com ho veurà la gent que ho visiti. Després dels tres dies, tornaran a la foscor.
Els títols (cartel·les) donen pistes del que he vist. M'agradaria que l'espectador construís noves imatges, que cada persona pintés amb la mirada.
Jordi Abelló
