Juan Crek I el Barceloní va ser el primer a sorprendre’s quan, un dia del 1956, un metge bastant sonso li va donar una plantofada al cul. Aquesta va ser la seva primera exploració sonora, la primera i més sonada obra d'aquesta dilatada trajectòria artística i vital. Des de llavors, la seva existència ha consistit en un interminable anar i venir de l'escola a casa, del treball a casa, d'un bolo a casa... amb tota la fatiga i les activitats que això comporta, per la qual cosa podem assegurar que Juan Crek té casa i a més cames.

Juan Crek és un rar espècimen humà, inimitable, trencador i incorruptible. La seva obra és estranyament lògica, la lògica que envolta el surrealisme, la qual dicta que una ocurrència ha de ser d'una manera i no d'una altra, que reflecteixen un sentit del gust i de l'humor únic. Crek imprimeix en les seves obres una part d’ell mateix, dibuixa un autoretrat, en ocasions deforme, però sempre recognoscible. Podríem dir que una de les seves principals qualitats és l'honestedat. Vida, obra i idees són la mateixa cosa. L'una porta a l'altra, indivisibles. Sobrat d'imaginació i espontaneïtat, va començar les seves aventures estudiant el saxofon, explorant fins a la sacietat les entranyes del tub de metall foradat, per continuar la seva trajectòria indagant en les possibilitats sonores d'objectes quotidians, com la inestimable pinta, un rotllo de precinte, globus, diaris... el so, la seva veu i el llenguatge (sovint inventat), integrant-ho tot en un discurs surrealista i patafísic. És fundador i partícip de multitud de projectes, com ara Macromassa, Olas de Cresta Blanca, Gràcia Territori Sonor, Man at Home... Amb una llarguíssima llista de publicacions musicals i escrites, efectuant intervencions radiofòniques i actuacions en infinitat d'escenaris. També és autor de treballs musicals per encàrrec per a obres de teatre, dibuixos animats i curtmetratges. Amant de les croquetes casolanes (i això que no ha provat les de la meva mare), les paelles i la llimonada, es declara contrari a les panderetes i a la foscor total (ambdues coses molt comprensibles), i demana disculpes públicament a un amic per haver-li enganxat els dits amb la porta del seu cotxe, tot i la seva resistència a l'acte. Que va ser sense voler.